dimarts, 25 de desembre del 2018

En record de l'Avi Macià

A l'abril del 2002 es va inaugurar a Reus una exposició fotogràfica anomenada Una nissaga de fotògrafs.
La invitació és aquesta fotografia de l'avi Francesc Macià



divendres, 7 de desembre del 2018

Ha mort "L'avi" Josep Bou, l'independentista palamosí empresonat en l'Operació Garzón el 1992

Font llibertat.cat



Josep Bou i Roques, veí de Palamós, ha mort als 93 anys. Fou un obrer del suro i un actiu membre de l'MDT i de Catalunya Lliure a la segona meitat dels anys 80 i primers 90. Va ser detingut i empresonat, quan ja era jubilat, en l'#OperacióGarzón el 1992. Durant uns mesos va restar empresonat a Alcalá-Meco, fins que al mes d'octubre a ser posat en llibertat gràcies al fet que l'ajuntament de Palamós en va pagar la fiança.

Tres anys després Bou va ser absolt al macrojudici celebrat a l'Audiència Nacional espanyola de Madrid contra una trentena d'independentistes catalans i contra Terra Lliure, judici en què Bou denuncià i plantejà amb un to abrandat que "Qui jutjarà el jutge?", referint-se a Baltasar Garzón, i en què acabà la intervenció amb un "Visca Catalunya lliure!" seguida i aplaudida pels assistents, i que els magistrats va recriminar amb amenaça de desallotjament de la sala.

Un avi al peu del canó


Josep Bou va mantenir la fermesa i les conviccions polítiques durant molts anys, i sempre va recordar la detenció i empresonament per part de la Guàrdia Civil i el jutge Baltasar Garzón.

En conèixer-se la sentència contra el Regne d'Espanya per part del TDHE el 2004, per no haver investigat les nombroses denúncies de tortures, Bou va realitzar un seguit de declaracions a la premsa en què es mostrava "moderadament satisfet" per la sentència que condemna l'Estat espanyol per no investigar les tortures que van denunciar els detinguts. Bou va valorar positivament la resolució del Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg, però va recordar que "difícilment els podrà compensar dels danys patits."

dilluns, 19 de novembre del 2018

En memòria del Capità Pere Pila i Llagostera

Pere Pila forma part de tants i tant patriotes catalans perduts en la immensitat de la nostra història plena de sacrificis per part de molts homes. Ens vam trobar la seva placa al cementiri de Montjuïc, dipositada amb altres catalanistes, membres de les Brigades Internacionals i a prop de la tomba del President Lluís Companys.
S'ha fet una cerca per internet i alguns llibres però no hem trobat cap fotografia ni informació extra

Pere Pila ingressà al setembre de 1936 a l'Escola Popular de Guerra núm. 1 de Barcelona com tants altres catalans que volien lluitar contra l'alçament franquista.

Marxà al front d'Osca per enquadrar-se a la 138 Brigada Mixta-31 Divisió i participa en l'intent de recuperar Saragossa per part de l'exèrcit republicà  i aturar així l'avanç franquista durant la Guerra civil espanyola, conegut com la Batalla de Belchite. Les forces republicanes, compostes per 80.000 soldats d'infanteria (incloent el V Cos de l'Exèrcit Popular,[1] les XI i XV Brigades Internacionals), 105 tancs, i 90 avions, entre Polikarpov I-16 (mosques) i Polikarpov I-15 (xatos) es van aturar a combatre la bossa de Belchite, formada per uns 7.000 soldats d'infanteria franquista fortament atrinxerats en els principals edificis del poble, que va caure finalment el 27 de setembre del 1937, però havent donat prou temps als revoltats per dur reforços a Saragossa i aconseguint d'aturar l'ofensiva.

El primer dia de gener de 1939, a les acaballes de la guerra civil, és promogut capità. Fet presoner i portat al Castell de Pilatos de Tarragona, després serà traslladat a la presó de Lleida fins el 19 de novembre de 1945, on creiem que va morir.

Placa al Fossar de la pedrera del cementiri de Montjuïc

diumenge, 28 d’octubre del 2018

10 anys de la mort de Francesc Espriu, fundador del FNC

Pintor i activista polític, parent llunyà de Salvador Espriu


Esparreguera, 1916 – Barcelona, 28 d'octubre de 2008

Estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i el 1932 es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), on era representant dels estudiants de belles arts. També formà part dels escamots d'Estat Català amb els quals va prendre part en els fets del sis d'octubre de 1934. El setembre del 1936, durant la guerra civil espanyola, marxa voluntari al front d'Aragó on participà en la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retroba amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reben un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats perquè puguin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descosy. Allí hi troba, entre altres Josep Pallach, Màrius Torres, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 participà en la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 torna a Barcelona clandestinament, on forma part d'un grup que inicia un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut en l'anomenada "caiguda dels cinquanta" i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on surt el 4 de novembre de 1945.

Quan surt de la presó segueix dedicat plenament a la pintura i a l'escultura (estatuetes de terracota), i comença a exposar el 1948. El seu estil no segueix ni l'avantguardisme de moda ni la pintura comercial, l'estil que ell descriu com a 'realisme interior' no és ni entès ni reconegut en la Barcelona grisa del primer franquisme. Viu sense luxes, tot i exposar amb èxit de crítica a la Sala Gaspar el 1953. Participa en la redacció de la revista Ariel, fins que perd tota la seva obra i pertinences en un incendi el 1960, és llavors quan decideix traslladar-se a París amb la familia. Allà, participa regularment a les exposicions col·lectives d'artistes independents, i en solitari a partir del 1966, també exposa a Tòquio i més endavant a Barcelona 1974 i a Madrid 1975.

Torna a Catalunya el 1979. A cavall entre Barcelona i Vilaverd (Conca de Barberà), segueix pintant, dibuixant i fent escultura (terracotes) fins a l'últim dia de la seva vida, exposant amb èxit arreu de la geografia catalana.

No deixa mai ni la lluita per la llibertat de Catalunya ni la militància al Front Nacional de Catalunya de qui fou el seu darrer secretari general.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Lluís Companys recordat pel PSAN

Amb aquest cartell del PSAN repartit durant l'època de la transició espanyola recordem al President assassinat per Espanya un dia com avui però de 1940


dijous, 6 de setembre del 2018

Manuel Folguera i Duran


 Sabadell  2 de maig de 1867 
Barcelona 6 de setembre de 1951

Manuel Folguera i Duran fou un polític català, enginyer de professió, pare Joaquim Folguera i Poal.

Manuel Folguera va fundar el Centre Català de Sabadell. Fou escollit president de la Unió Catalanista en l'Assemblea de 1901 i de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. També presidí la comissió que el 1900 fou rebuda per la reina regent i que li exposà les reivindicacions catalanes. Com a diputat provincial de Barcelona, el 1909 presentà un primer projecte de Mancomunitat, essencial per a l'aprovació final d'aquesta nova institució.

Va expressar punts de vista catalanistes radicals a les revistes Lo Catalanista (1887-1895) de Sabadell, L'Arc de Sant Martí, Renaixement, Ofrena, Calendari Català de Manresa, Nosaltres Sols! i La República de les Lletres de València.

Com a professional, va dirigir la fàbrica Güell, a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, on va néixer el seu fill, el poeta i crític literari Joaquim Folguera i Poal.

El 30 d'octubre de 1985 Sabadell li dedicà un carrer.



divendres, 31 d’agost del 2018

Actes d'homenatge del 10 i 11 de setembre

Anirem actualitzant aquesta entrada segons rebem els vostres actes via facebook o gmail. Recordeu que en aquest llistat només hi ha els actes d'homenatge

10 DE SETEMBRE - Barcelona

Marxa de torxes a 2/4 de 7 de la tarda organitza Vibrant i ANC Barcelona

 A partir de les 7 de la tarda al Fossar de les Moreres. organitza Memorial 1714 

  • Inauguració del Punt d’Informació del Fossar de les Moreres amb la voluntat que serveixi per donar a conèixer què representa el Fossar de les Moreres de Barcelona en el context de la Guerra de Successió a les Corones Catalano-Aragonesa i Castellana. En aquest nou espai hi trobareu llibres, fulletons informatius i d’altres elements que ens ajudin a seguir el que proposa la Resolució 80/II del Parlament de Catalunya aprovada el 22 de maig de 1986 on es demanava que al Fossar de les Moreres havia d’haver-hi informació dels fets que succeïren en aquell període històric.
  • Inici de la Vetlla de l’Onze de setembre de 2018. Presenta l’acte i introdueix
    els participants Joan Llacuna de la Junta del Memorial 1714.
    Benvinguda a la Flama de la Llibertat que membres del Memorial han recollit a
    Cardona i s’encén el gresol que cremarà fins a l’endemà a la seu del Memorial 1714.
  • Manifest de l’any 2018 del Memorial 1714 que llegirà el seu president.
  • Intervenció de l’Associació Catalana pels Drets Civils.
  • L’u d’octubre de 2017 una visió històrica i actual. Parlament del catedràtic d’història
    Francesc Xavier Hernández Cardona.
  • Salutació i crida. Parlament d’Elisenda Paluzié, presidenta de l’Assemblea Nacional
    Catalana.
  • Cantaires de Terrassa sota la direcció de Joan Manau.
    Va pensiero, La Santa Espina, Els Segadors. 
  • Cloenda de l’acte.
 L’Espai Museu del Memorial i el Punt d’informació del Fossar de les Moreres restaran oberts fins a les 12 de la nit.
Tindrem el punt de llibre editat enguany “Dèiem que per vèncer faríem servir urnes i paperetes....”. Pels qui no el tingueu, podeu trobar també el que vam editar l’any passat “Escola Nova, Poble Lliure”. A través de l’adquisició d’un i altre, així com de revistes,
records i cintes amb el nostre logo, podreu mostrar la vostra solidaritat econòmica amb el Memorial 1714.



10 DE SETEMBRE - Cardona
A les 10 del matí

A l’Ajuntament:
El Memorial 1714 representat pel seu president, Jordi Miravet, i els membres de la Junta de l’entitat, Olga Amargant, Mercè Torres, Antoni Ayala i Llum Ferrero, reben La Flama de la Resistència Catalana de Cardona. En fa el lliurament l’Il·lustríssim Sr. Ferran Estruch, alcalde de Cardona, en presència de tot el consistori. Aquesta flama es guarda sempre encesa a l’Ajuntament, i aquest dia es porta al Fossar de les Moreres de Barcelona on es mantindrà encesa fins a tancar els actes del dia Onze de setembre.
A la plaça:
- El Memorial 1714 fa ofrena d’una corona de llorer en el monument als màrtirs de 1714 i el seu president llegeix el manifest de l’entitat d’enguany.
- Parlament de l’Il·lustríssim alcalde de Cardona.
Al Castell:
- Acte de reconeixement als defensors de Cardona al Baluard de Sant Llorenç. Lectura per part d’Eulàlia Santasusagna Duran, alumna de l’Institut Sant Ramon de Cardona, d’un fragment del discurs “Als Cardonins” de l’any 1914, del Dr. Leonci Solé i March. Acaba l’acte amb la interpretació d’Els Segadors per part de la Banda Municipal de Cardona.


11 DE SETEMBRE - Barcelona

9:00 h Obertura del Punt d’Informació del Fossar de les Moreres i de l’Espai Museu del Memorial 1714 que restarà obert fins a les 14 h, que tancarem per anar a la manifestació convocada a Barcelona.

Ofrenes florals de diverses entitats durant tot el matí

10:00 h A LA PLAÇA DE SANT JAUME. Desena Desfilada dels Miquelets de Catalunya. Desfilada de la Coronela de Barcelona. El Memorial 1714 participarà en el seguici amb la seva Bandera de Santa Eulàlia processional portada per membres de l’ANC de Molins de Rei.


10:00 h A LA BASÍLICA DE SANTA MARIA DEL MAR. Promoguda per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, missa que se celebrarà en sufragi i acció de gràcies pels defensors de les llibertats catalanes i per tots els patriotes que han lliurat la seva vida al servei de Catalunya.







 

dimecres, 29 d’agost del 2018

Des de Mallorca: Mor Mateu Joan Florit

Mateu Joan Florit, director i editor de 'L'Estel de Mallorca'. Era un defensor de la llengua catalana, la identitat nacional i les llibertats democràtiques



Mateu Joan i Florit va néixer a Sant Joan, va viure pràcticament tota la seva vida a s'Arenal, on va desenvolupar la seva vida professional en diferents hotels en els anys 70, realitzant tasques de sindicalista.

Defensor de la llengua catalana, la identitat nacional i les llibertats democràtiques per poder arribar a crear una consciència de poble, Florit va ser l'encarregat de dirigir aquesta publicació quinzenal 'S'Arenal de Mallorca', que es va crear l'any 1981.

Florit es va posar al capdavant de la revista des de l'inici i el 1993 se'n va canviar el nom a 'L'Estel de Mallorca'. La publicació tenia un tiratge de 3.000 exemplars de 20 pàgines, que recollien la informació de la zona de l'Arenal i tenia un gran arrelament entre la població turística, l'Estel es va fer famosa per sotmetre als seus entrevistats, incloent a figures polítiques de primer nivell, a la pregunta «Viuríem Millor sent independents d'Espanya?», però l'any 1992 els varen retirar les subvencions del Govern balear, la qual cosa va suposar una reducció del tiratge.

Actualment s'editen 5.000 exemplars d'aquesta publicació, que arriba a tots els Països Catalans. L'any 2011, el govern del PP va emprendre accions legals contra la revista per un presumpte delicte d'injúries contra el president José Ramón Bauzá.

Descansa en pau

dilluns, 27 d’agost del 2018

En record de Batista i Roca

Avui fa 40 anys que ens va deixar Josep Maria Batista i Roca


Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 23 juny 1895 – Barcelona, 27 agost 1978)
Historiador, etnòleg i polític.

És considerat un dels fundadors de l’antropologia de base científica a Catalunya.
Nasqué al Barri de la Ribera de Barcelona. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona, on fou el 1917, un dels fundadors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Residí alguns anys a Londres i a Oxford, on es dedicà a l’etnologia. Publicà un catàleg de les obres lul•lianes d’Oxford (1915-1916) i començà les seves recerques sobre la situació dels exiliats catalans a Anglaterra i Occitània durant el segle XIX. Allí el va sorprendre la Primera Guerra Mundial i va estar un temps a Dublín, on fou influït pel moviment nacionalista irlandès.

Fou un dels introductors de l’escoltisme als Països Catalans, juntament amb el doctor Pere Gabarró i Garcia, i el 1927 fundà (i després impulsà amb Mn. Antoni Batlle) l’organització dels Minyons de Muntanya, de la qual fou cap escolta nacional fins al 1959. També fou un dels fundadors de la revista Excursionisme.

Quan Francesc Macià proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931, va crear amb Pere Màrtir Rossell i Vilar i amb Miquel Baltà i Botta la Guàrdia Cívica entorn del President, per defensar la República Catalana acabada de constituir, i que amb el temps hauria d’esdevenir la Guàrdia Nacional de Catalunya. Poc després va crear l’agrupació de força patriòtica Palestra. Arran dels fets del Sis d’Octubre de 1934, Batista i Roca va donar suport a la proclamació del president Lluís Companys. Més tard, el 23 de juny de 1938, faria gestions a Londres com a delegat de la Generalitat de Catalunya amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí per tal d’aconseguir signar un armistici que aïllés Catalunya d’una Espanya que veia ja en mans de Franco.

El 1939 es va exiliar a Anglaterra, on fou professor d’història al Trinity College de la Universitat de Cambridge. Hi va promoure la formació d’una escola d’investigadors anglesos sobre temes catalans i fou un dels promotors de l’Anglo-Catalan Society. Profundament nacionalista, el 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres de Carles Pi i Sunyer, representà el Pen Club català, defensà els drets de Catalunya a la UNESCO i a altres instàncies internacionals, i fou el principal promotor del Consell Nacional Català, sorgit de la I Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic el 1953, juntament amb Gaspar Alcoverro, Joan Ballester i Canals, Carles Muñoz Espinalt i Joan Lucas i Masjoan.

L’any 1976 tornà de l’exili i contribuí a la coneixença dels objectius del catalanisme en els àmbits internacionals i també fou un dels creadors i impulsors tant de la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees com del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, entitat cultural sorgida el 1977 de la qual fou promotor juntament amb Enric Garriga Trullols i Joan Amorós, amb un intent de crear un moviment popular d’agermanament occitano-català, i participà el 1978 en la seva primera assemblea constituent com a president.

La seva biblioteca personal es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya. Aquest donatiu comprèn uns 1.400 documents sobre història de Catalunya i història en general.
El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de correspondència rebuda i escrita per Josep M. Batista i Roca, documents diversos, documents d’institucions polítiques i culturals i escrits d’ell de l’època del seu exili.


dimecres, 15 d’agost del 2018

80 anys de la mort de Vicenç Ballester

Vicenç Albert Ballester i Camps fou un militant nacionalista català, considerat el dissenyador i difusor de la bandera estelada


(Barcelona, 18 de setembre de 1872 - El Masnou, 15 d'agost de 1938)


Era fill de Vicenç Ballester, veí de Calaf (Segarra) i de Cristina Camps, veïna de Lleida, on la família tenia terres i molins fariners. Des de jove es vinculà a la vila del Masnou, primer per motius laborals i posteriorment per lligams familiars. Inicià els seus estudis per a fer la carrera de Marina i l'any 1890, als divuit anys, ja feia pràctiques a la marina de vela del Masnou. Al cap de quatre anys, el 1894, va obtenir el certificat de pilot mercant, amb la qual cosa podia navegar com a capità. Tot i així, la seva carrera a la marina mercant es truncà per motius de salut, sembla que degut a problemes ossis en un dels seus genolls. Això no impedeix, però, que l'any 1898, quan es declara la independència cubana, Ballester es trobi en aquesta illa del Carib. En tornar al Masnou començà a treballar en una empresa de la qual també era soci i que es dedicava a la comercialització del gas acetilè, utilitzat a l'època per a la il·luminació dels carrers.

Un cop establert de forma més estable al Masnou començà a participar en activitats polítiques del catalanisme, sobretot a través de diverses publicacions catalanistes. El 1901 fou membre del Foment Autonomista Català i cap de La Reixa, i com a tal organitzà els actes de l'onze de setembre de 1908 que li costaren una condemna a presó. Milità també en l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i el 1903 fundà la revista La Tralla, on firmava amb els pseudònims VIC (Visca la Independència de Catalunya) i VICIME (Visca la Independència de Catalunya i Mori Espanya). Milità a l'Associació Nacionalista Catalana. Col·laborà també al butlletí del CADCI i formà part d'Unió Catalanista. L'any 1915 participà en la fundació de l'Escola Mossèn Cinto, de la qual fou president aquell mateix any.

El 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, fou un dels impulsors del Comitè Pro Catalunya, que volia donar difusió a l'esforç dels Voluntaris Catalans en la Primera Guerra Mundial per tal de demanar a la Societat de Nacions que donés suport la independència de Catalunya, seguint els postulats del president estatunidenc Woodrow Wilson, que defensava el dret a l'autodeterminació dels pobles. És en aquest comitè que Vincent Albert Ballester va crear la bandera estelada. Ballester fou un militant catalanista molt actiu i l'any 1923 va ser un dels participants (i posteriorment cronista) de la manifestació de l'onze de setembre, fortament reprimida amb càrregues de sabre, just un dia abans del cop d'estat del general Primo de Rivera. Va donar suport a la campanya exterior d'Estat Català i Francesc Macià, tot i que fou crític amb la invasió des de Prats de Molló. Fou des del 1924 el darrer president d'Unió Catalanista, i amb ell es va convertir en partit polític i adoptà l'independentisme com a ideari. Col·laborà amb nombroses revistes catalanes d'Amèrica, com Ressorgiment de Buenos Aires i La Nova Catalunya de l'Havana. Greument malalt, va morir poc abans de finar l'ocupació franquista de Catalunya.


El gener de 2014, sota un dia plujós, s'inaugurà una plaça a Ciutat Vella de Barcelona amb el seu nom. En l'acte hi varen participar Joaquim Forn, avui a la presó, i Joaquim Torra, avui President de la Generalitat.


Jordi Portabella (ERC) i Quim Forn (CiU, en aquell moment)
    

dissabte, 7 de juliol del 2018

Joan Graupera i Casanova

Avui fa 21 anys que ens va deixar Joan Graupera i Casanova (1905 - 7 de juliol del 1997), president d'Estat Català d'Arenys de Mar. Al cel sigui i que el seu record ens faci present qui som els catalans.


A la següent foto podem trobar al patriota Graupera en la XV renovació de la Flama de la llengua catalana publicada al dossier 40 anys de la FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA 1968 - 2008


Joan Grauper Casanova, a la dreta de l'abat Just, i Josep Bellsolell Julià, verguer del Maresme de la FEEC, membres fundadors del Centre Excursionista d'Arenys de Mar. FOTOGRAFIA ARXIU ARMAND GIMÉNEZ GARCIA



dimarts, 3 de juliol del 2018

Ens ha deixat l'Eva Serra, històrica militant de l'independentisme

 

Historiadora de professió Eva Serra i Puig (Barcelona, 1942 - 2018). Filla de l'arqueòleg Josep Serra i Ràfols i germana del fundador del PSAN Josep Serra i Puig, exiliat a la Catalunya Nord i mort el 2011, Eva Serra va ser militant durant els anys seixanta del Front Nacional de Catalunya, però el 1968 va abandonar el partit per marxar al PSAN. El 1974 va participar en l'escissió del PSAN-P, que el 1978 es va transformar en Independentistes dels Països Catalans (IPC).


La seva militància política la va portar, el febrer del 1977, a ser detinguda tres dies amb la seva germana Blanca sota l'acusació de col·laborar amb ETA-pm. Va tornar a ser detinguda el 10 de juliol del 1980 sota la mateixa acusació i interrogada durant cinc dies a la direcció general de Seguretat, però alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l'alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 va tornar a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però també va ser absolta. El 8 de juny del 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), va promoure l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA), que el 1993 s'integraria en l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP.

A nivell professional es pot dir que va dedicar-se al país, doncs, va ser investigadora de la Catalunya agrària i política dels segles XVI i XVII. Llicenciada l’any 1967 en Història per la Universitat de Barcelona (UB) i nascuda en aquesta mateixa ciutat, va treballar a Salvat, Edicions 62 i la Gran Enciclopèdia Catalana. Des de l’any 2002 formava part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a la secció històrico-arqueològica. A més, ha treballat en diverses universitats com la Pompeu Fabra, la UB i la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Els seus llibres, publicats entre els anys seixanta i els anys noranta, tracten la Guerra dels Segadors i la societat rural i la història dels Països Catalans.

dissabte, 2 de juny del 2018

Commemoració del 116è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer

Acte d’homenatge al poeta a la seva tomba

Diumenge, 10 de juny de 2018


 Programa:

A les 9.00 Sortida autocar: passeig de Santa Mònica, sortida del Metro L-3, línia verda, estació Drassanes. Concentració de cotxes particulars.

A les 9.30  Cementiri de Montjuïc. Ofrena floral a les tombes de personalitats, amb relació a Verdaguer:

-Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Joan Amades i Joan Vinyoli

-Ramon Casas, Josep Carner i Miquel dels Sants Oliver

-Joan Salvat-Papasseit i Josep Maria Folch i Torres

-President Francesc Macià

-Manuel de Pedrolo i Emili Vendrell

- Doctor Bartomeu Robert i Apel•les Mestres

A les 12 del migdia:

Acte d’homenatge al poeta Jacint Verdaguer a la seva tomba

(Cementiri de Montjuïc, via Sant Joan, agrupació 9, núm. 1)

Presentació: Jaume Gala, filòleg i poeta 

-Ofrena floral de l’Ajuntament de Barcelona.  Ofrena floral d’Indrets del Record
- L’emigrant, interpretat per la coral Poble que canta

Commemoracions d’enguany:

- Centenari del naixement de Manuel de Pedrolo
- 150 anys del naixement de Pompeu Fabra
-700 anys de la creació de l’Arxiu Reial de Barcelona

- Lectura de textos: Dolors Làzaro i Joana Ventura

- Parlament de Gerard Horta, professor d’Antropologia Social i escriptor.

-Cloenda de l’acte

- Actuació del Poble que canta interpretació dels himnes:
  La Balanguera, La Muixeranga d’Algemesí i Els Segadors
 Direcció: Jordi Llobet

-Obsequi: els assistents rebran l’opuscle La Catalunya de Verdaguer, de Gerard Horta


A les 2.30. Dinar de germanor a INOUT-Alberg – Vil•la Joana. 

Havent dinat:

Vil•la Joana de Vallvidrera, on va morir mossèn Cinto Verdaguer
Visita a la Casa-Museu.

Tarda: Acte d’homenatge a Verdaguer organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.
Recital del cantant Roger Mas.

Import autocar i dinar: 33 €

Autocar matí, anada i tornada del cementiri: 10 €

Inscripcions: Indrets del Record, tel. 93 317 84 68 - indretsdelrecord@gmail.com

dissabte, 26 de maig del 2018

Ens ha deixat Antoni Muñoz Gonzàlez

Malauradament transmetem la notícia d'una darrera pèrdua, la de l'historiador Antoni Muñoz Gonzàlez membre de l'associació Vibrant i col·laborador del Memorial 1714.
Muñoz es va especialitzar en els fets de 1714, podeu llegir un dels seus treballs en aquest enllaç.
Altres obres seves són:

  • "La Traïció Anglesa.

Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715)"
Autors: Antoni Muñoz i Josep Catà
Ed: Llibres de l'Índex
ISBN 978-84-96563-83-4

Obra clau de n'Antoni Muñoz i en Josep Catà. La Traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715) mostra el preu de l’abandonament de Catalunya pels anglesos i la importància de la diplomàcia de Felip V per aconseguir fer un tomb en la difícil situació política en què es trobava el 1709. La reina Anna i el govern anglès, malgrat el Tractat de Gènova (1705), van cedir als desitjos de Felip V de destruir la sobirania catalana a canvi d’un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d’Amèrica.


  • Repressió borbònica i resistència catalana

  • Antonio Muñoz Gonzàlez
    Josep Catà i Tur
    Ed: Muñoz/Catà Editors
    ISBN 84-609-5774-8

    Excel·lent obra sobre la revenja borbònica i la resistència catalana de postguerra. Magníficament documentat, és una obra d'investigació pura, que no es limita a parafrasejar i refregir obres anteriors sinó que tot el contrari es fonamenta en la consulta directa dels documents de l'època, escrits per les mateixes autoritats borbòniques que planejaren la destrucció política i cultural de la nostra nació. A més de marcar la pauta en l'estudi de la repressió, l'obra aporta dades biogràfiques inèdites i desvetlla incògnites històriques que mai no s'havien volgut estudiar.


Descansa en pau

dissabte, 28 d’abril del 2018

Miquel Badia. Vida i Mort d'un líder separatista.

Enguany per recordar Miquel Badia ho fem amb la biografia publicada al 2011 de Fermí Rubiralta. Si no el teniu us el podeu descarregar en PDF de manera gratuïta.



Aquesta és la biografia política d’un líder separatista: Miquel Badia i Capell (1906-1936). Des del seu ingrés a Estat Català, el 1922, fins al seu assassinat, a mans de pistolers de la FAI, el 28 d’abril de 1936, protagonitzà catorze anys de gran transcendència pel moviment separatista: participà directament en l’intent de regicidi conegut com el complot de Garraf, patí una llarga condemna a presidi, preparà la insurrecció nacional del Sis d’Octubre de 1934 i conegué encara la clandestinitat i l’exili. Catorze anys en els quals, donant per bo l’apel·latiu de “capità collons”, recorregué tots els esglaons de la lluita política, i, sobretot, donant forma orgànica als joves separatistes darrere les sigles de les JEREC, encapçalà l’estratègia de “nacionalitzar” el país, tot preparant el camí cap a la independència.


Fermí Rubiralta (L’Hospitalet, 1959)
Llicenciat en Història Contemporània per la UB i doctor en Ciències Polítiques per la EHU. Ha estudiat en profunditat la història de l’independentisme català en obres com ara: Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974) (1988), Joan Cornudella i Barberà (1904-1985) (2003), Una història de l’independentisme polític català (2004), Daniel Cardona i Civit (1890-1943)(2008) o El Partit Nacionalista Català (1932-1936). Joc polític i separatisme (2010).

dimecres, 25 d’abril del 2018

Homenatge als germans Badia

Acte unitari i transversal


diumenge, 15 d’abril del 2018

En memòria d'en Martí Torrent

Un any més recordem aquest militant patriota que gastà fins l'últim alé a les llibertats del nostre país deixant-nos el trist 15 d'abril del 2012. Aquest any presentem la columna d'un diari -dissortadament, no sabem quin- de l'any 1971 sobre els Amics de Pitarra en un acte presentat per en Martí Torrent.

diumenge, 1 d’abril del 2018

Jaume Fortuny i Fontanet: Tres condemnes a mort

Avui fa 30 anys que ens va deixar el patriota Jaume Fortuny i Fontanet. El recordarem en aquest blog amb una adaptació de l'escrit que va fer R. Surroca.



Hospitalet del Llobregat 12 d'octubre de 1917
Ripollet 1 d'abril de 1988

La seva naixença al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat -zona d'influència cenetista- li va formar la seva consciència llibertària barrejada amb un fort sentiment nacional abrandat de macianisme. Milità a Esquerra Republicana de Catalunya.

El 19 de juliol de 1936 surt al carrer a enfrontar-se als militars sublevats contra la legalitat republicana. Intenta entrar a l'Exèrcit de l'Aire, aprofitant que tenia el títol de vol a vela, però la seva adscripció a la CNT ho va frustrar, doncs l'estament militar de l'Aeri Popular de Barcelona estava en mans comunistes.

Ingressa a l'Escola de la Guerra de la Bonanova barcelonina, d'on surt com a tinent.

És nomenat comissari polític del 864è batalló de la 216a. Brigada Mixta de la 67a. Divisió de l'exèrcit Popular. Posteriorment és ascendit, amb 19 anys, a comandant i anomenat Comissari de Propaganda de tota la Divisió. És ferit greument dues vegades. L'acabament  de la guerra el troba a Alacant des d'on, amb altres companys emprenen una llarga fugida,  cap a Barcelona uns i cap a França altres. S'amaga  a casa de la seva promesa i posteriorment,  aprofitant coneixences familiars, s'incorpora a l'exèrcit franquista quan es cridara a la seva lleva.

En un permís és reconegut per un falangista que intenta detenir-lo, però ell aconsegueix fer-se escàpol. Aprofitant la documentació del permís i amb l'uniforme de soldat, intenta el camí de la frontera, però és detingut a Vic per la guàrdia civil. Portat al local de la Falange de l'Hospitalet és brutalment apallissat.

Se l'empresona a Montjuïc, i jutjat en Consell de Guerra pel càrrec de Comissari Polític, és condemnat a mort.

Mentre es trobava al castell, hi porten al President Companys. En Jaume, amb la col·laboració de la seva promesa que participava en tasques de resistència -i que posteriorment va morir en una topada amb la guàrdia civil, a prop de Llívia- va empescar-se un pla per tal d'alliberar el President i dur-lo a l'ambaixada anglesa o americana. Descobert un dels tres missatges que va fer arribar a Companys -amagats en el menjar- Fortuny torna a ser torturat, i en un nou consell de guerra, per aquest fet rep un altre "cantimplora" (com deien en argot a la pena màxima).

Traslladat a la presó Model viu l'infern de les "saques" dels companys condemnats, com ell, a la darrera pena. Com per exemple el sadisme d'alguns funcionaris que quan, anaven a buscar  els que havien de dur al Camp de la Bota pel seu afusellament, si a la cel·la n´hi havia dos amb el mateix nom de pila, feien un temps entre el nom i el cognom.

El desembre de 1942, torna a ser jutjat. Aquest cop culpat d'haver estat Comissari de Propaganda, amb el resultat de sempre: pena de mort. Per ell, però, un dia va arribar l'indult i, més tard, la llibertat. La recull a Talavera de la Reina el 1949. Havia passat 10 anys tancat i el seus pares havien mort durant la seva estada a la presó.

Totes aquestes vicituds no van fer perdre el tremp a en Jaume i quan l'any 1984, amb Ignasi Pontí, Agustí Barrera, Enric Borràs i Robert Surroca crearen el "Grup per l'anul·lació  del procés al President Companys" es convertí en un dels motors de la iniciativa. Quan explicaven els objectius  del Grup, en Jaume era imprescindible pel seu verb fàcil, amb una oratòria vibrant i inflamada, molt dels anys 30.

En Jaume Fortuny  fou un home afable i directe, amb la vivacitat i empenta d'un jove, alhora crític i entusiasta, sempre honest i bon amic.

Que el seu exemple sembri la llavor que fecundi el terrer de la Pàtria.

Robert Surroca i Tallaferro
Barcelona, desembre de 2000

diumenge, 18 de març del 2018

Ha mort Pere-Iu Baron, històric independentista nordcatalà

La cerimonia de comiat tindrà lloc al crematori de Perpinyà dimarts 22 de març




Aquest dijous ens ha deixat en Pere-Iu Baron a l'edat de 75 anys. Era originari de Vernet (Conflent). Militant independentista nordcatalà.

Partícip i motor de mútiples iniciatives polítiques i culturals, a partir del 1970. El 1972 fou un dels fundadors de l'Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT). Participà en la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, però el 1977 marxà a l'escindida OSAN, que el 1979 es va unir a Independentistes dels Països Catalans (IPC).

Va ser un dels impulsors de la Marxa per la Llibertat a Catalunya Nord, així com també en nombroses lluites ecologistes en defensa del territori. Memnre fundador de l'Associació Arrels. Va ser redactor de la revista El Fiçó des del 1999 (desapareguda el 2009) i un dels impulsors de la commemoració de la diada del 7 de novembre. També estava adherit a la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL), que organitza cada any el Correllengua.

L'any 1984 va ser detingut per la gendaremia al seu lloc de treball (SNCF) acusat de participar en les primeres pintades de catalanització de la retolació dels noms de municipis nordcatalans.  


Ens ha deixat Luis Rey, fundador del Casal dels Països Catalans de la Plata (Argentina)


Lamentem profundament la pèrdua, el 15 de març ,del Luis Rey que fou President i fundador del Casal dels Països Catalans de la Plata (Argentina). Bon viatge company !

dissabte, 24 de febrer del 2018

Antoni Mateu Ferrer

  Inca, 1901 
 Palma, 24 de febrer del 1937

Antoni Mateu Ferrer, de Can Rinya, va ser fill d'una  família humil que va treballar per donar-li estudis. Va ocupar un lloc en el registre de la propietat al mateix temps que desenvolupava una intensa vida política local i regional.

Era un cavaller ben plantat, amb molta personalitat i carisma. Fou batle d'Inca el 1932-1933. Durant la seva administració es crearen la banda municipal, la biblioteca municipal i el laboratori de la casa Bressol, es construïren l'Escola Graduada, l'Escola d'Arts i Oficis i el dispensari de la Casa de Socors. També es va comprar un solar en el camí vell de Llubí per construir-hi una altra escola i es va fer un projecte de conservació dels molins d'Inca.Com a polític no hi ha dubte que sempre va ser un republicà convençut. Així es desprèn dels seus escrits en un diari que portava durant la seva etapa d'estudiant a Madrid. Malgrat el seu anticlericalisme, era de tarannà moderat i per sobre de tot molt demòcrata. Va protestar enèrgicament davant el ple consistorial quan en un acte d'irracionalitat es van enderrocar les creus de terme d'Inca per la manifestació d'incultura i intolerància que suposaven aquests actes. El 1934, fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear i en féu part del comitè executiu.


L'aixecament feixista del General Francisco Franco el va sorprendre passant uns dies de descans a Pollença. Allí va tenir oportunitat de fugir a Menorca en una llanxa al costat de dos diputats socialistes, José Ruiz del Toro i Amós Ruiz de Lecina, encara que va declinar fer-ho al considerar-se poc important com per interessar als colpistes.

Es va equivocar; va ser detingut i empresonat fins al seu afusellament el 24 de febrer de 1934 juntament  amb Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Maria Ques Ventanyol. Va passar angoixants mesos a l'antic magatzem de fustes de Can Mir de Palma, reconvertit en presó. Va ser jutjat per un tribunal militar que va usar proves falsejades, segons un testimoni que molts anys després va reconèixer davant l'historiador Josep Massot i Muntaner que va veure "fabricar" les proves.

diumenge, 11 de febrer del 2018

Manuel Viusà i Camps: l'independentisme irreductible

Barcelona, 14 de desembre de 1917
París, 11 de febrer de 1998

Manuel Viusà fou un pintor i nacionalista militant. Neix, el 1917, a una família obrera d'origen republicà i catalanista: el pare era descarregador al port i la mare planxadora.  Viu a la Barceloneta. Quan esclata la revolta franquista es presenta de voluntari per defensar la República i Catalunya. Lluita al front d'Aragó amb la Brigada Roja i Negra, en una unitat de transmissions. Quan es retiren van a parar al Cinca amb uns altres companys que es queden amb la missió  de recuperar el material, però són detinguts per les forces del "Campesino", pensant-se que volien desertar. Després d'un temps tancats al castell de Lleida, s'aclareixen els fets i immediatament s'incorpora a una Brigada Mixta de Carrabiners i gent del PSUC a Bell-lloc d'Urgell. El dia de Nadal del 1938 cau presoner dels italians per la Division Littorio, a la zona del Seròs, i és internat a un camp de concentració de Valladolid. Al cap d'un any aconsegueix tornar a Barcelona.

A través de Sixt Blasco, antic membre de la FNEC -com ell- es posa en contacte el 1939 amb, els qui incien el que després seria el Front Nacional de Catalunya,  Enric Pagès i Montesut i amb en Lluís Sabaté i Rossignol -que va morir al camp d'extermini de Mauthausen. És en aquesta època quan es casa i té quatre fills amb Gertrudis Galí.

Munta al carrer dels Correus Vells de Barcelona un taller de fabricació de papers falsos per a fugitius de camps de concentració francesos. Més endavant lloga un local al C/ Morabos i  allà és on s'edit ala documentació  que fan servir els guies del FNC que es dediquen a passar clandestinament a gent perseguida.

En aquesta tasca Viusà és qui facilita la impremta, una Boston, amb que es van fer els tiratges dels butlletins i documents del FNC. Amb nom suposat, la família Viusà, es trasllada a Terrassa. Gràcies als seus contactes artístics aconsegueix diners per finançar les activitats de resistència del Front, que subsistia gràcies a gent com en Fontanals, d'Acció Catalana, o Pau Farnés. Viusà es feia dir Manuel Camps, nom amb el qual té obres signades. Tenia cura dels dibuixos i fotogravats del Per Catalunya, portaveu del FNC. Llavors de la caiguda del 46, la policia el va anar a buscar però es va escapar i s'amaga a Barcelona. Reapareix, uns mesos després, a l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947. És qui munta l'acció llançada de fulls volants, per mitjà de coets, damunt la gent que es va  concentrar en aquell acte.

L'any 1948 surt cap a l'exili amb la seva família i s'instal·len a la Platja de Canet de la Marenda (Rosselló). També  coordina i serveix de pont entre la direcció del Front, que es troba a l'interior, i les delegacions de l'exterior. Fins el 1951 s'està a Catalunya Nord, a partir de llavors viu a París i el 1956 torna a editar Per Catalunya. 

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes















A la dècada dels 60 escriu i edita biografies d'en Macià i en Companys que són enviades a Perpinyà a cura d'en Jaume Cornudella, i un cop aquí són recollides per l'equip de fronteres del Front. Viusà també és un dels primers en organitzar a Montllor recitals d'Ovidi,
Llach i Raimon. En motiu de les "Caputxinades" edita unes publicacions en nom de la FNEC en francès i anglès, per fer conèixer la lluita que es duia a terme a la universitat contra la dictadura.
Viusà va conèixer la viuda de Lluís Companys, Carme Ballester. Aquesta, arrel d'una malaltia es trobava en una situació complicada econòmicament i abans de trobar-se en una situació precària Viusà es va encarregar de canalitzar tota l'ajuda econòmica. Així aconsegueix que els Casals Catalans d'Amèrica i França  lliurin un ajut de (7.500 francs). Quan Batista i Roca se n'assabenta suma la mateixa xifra  i entre els dos promouen una reclamació al govern alemany, d'una pensió per la responsabilitat del segrest i l'assassinat del seu marit. Aquesta gestió és un èxit.

Un altre referent a destacar d'en Manuel Viusà és que sempre tingué  la casa de París -19 rue Clauzel- oberta a tots els patriotes forçats a exiliar-se.

El 1979 el govern espanyol acusa Viusà d'haver comprat, juntament amb el catalano-suís Sporri, les amres que va utilitzar l'anomenat Exèrcit Popular Català, sota la suposada direcció d'en Batista i Roca (aquí ho explica de manera distorsionada el diari El País). Fruit d'aquesta acusació, l'estat espanyol va demanar-se l'extradició. Quan es fa a París la vista sobre l'extradició, les autoritats espanyoles de la Jonquera, barren el pas els autocars, plens de gent, que volien assistir al judici en suport a Viusà. L'absoluta manca de proves aportades per justificar l'extradició va fer que el fiscal retirés els càrrecs, demanant excuses a l'acusat i agraint-li el seu passat de resistent en el Réseau Albi-Maurice, durant l'ocupació de França. A finals de 1980, ingressa a Esquerra Republicana de Catalunya, el 82 viuen la desgràcia de perdre la filla Núria i la néta Meritxell en les riuades d'Andorra i el 88 se li concedeix la Creu de St. Jordi.

Home actiu, entusiasta i vital, condicions que va posar al servei de Catalunya i el seu alliberament del jou espanyol.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, març de 2002

divendres, 2 de febrer del 2018

Eduard Tell i Nohet: la lluita a la universitat


Barcelona 1936
Barcelona, 2 de febrer de 2000

L'Eduard ingressa a la Universitat de Barcelona per seguir-hi estudis de Dret. Forma part de les noves generacions que es desperten, en la consciència de la llibertat i el catalanisme, en les lluites universitàries dels anys cinquanta.

El 1956 l'exèrcit soviètic envaeix Hongria per tallar un govern filodemocràtic; Eduard Tell pren part activa en les manifestacions de protesta dels estudiants, els quals les transformen en crits contra la dictadura espanyola, i escridassen els policies amb el nom de "russos".

També actua en la segona vaga de tramvies, de l'any 1957, en què es llencen per les finestres de la Universitat Central, les fotografies de Franco i de José Antonio que,  de forma obligatòria, presidien tots els edificis públics, És un dels promotors de l'Assemblea del Paraninf.

Per tot això, i per ser un dels editors de la "Fulla Clandestina dels Estudiants" és detingut i processat. A més se'l culpa d'haver posat un explosiu prop de la comissaria de la policia de la Rambla.
S'exilia el 1957. A l'interior, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) es revitalitza clandestinament, de la mà dels estudiants, alhora, militen al Front Nacional de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya i al Moviment Socialista de Catalunya.

L'Eduard Tell s'incorpora, a l'exterior, al Moviment Socialista de Catalunya i esdevé, des de Brusel•les, el representant de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya als organismes internacionals, junt amb Manuel Visuà, del Front Nacional de Catalunya, que vivia a París; aquests organismes internacionals donaven el seu reconeixement a la delegació catalana de la FNEC, al marge de la delegació espanyola que era representada per la Federación Universitaria Democrática Española (FUDE).

Tota la documentació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya d'aquest període es pot consultar a l'Arxiu Nacional de Catalunya, on l'Eduard la va dipositar.
L'Eduard Tell va dur una vida personal molt agitada, amb estades al Perú i Algèria, on es trobà enmig d'una revolta de la Kabília en què, per poc, no hi deixa la vida.
En l'última etapa de la seva vida militava a Estat Català.
Creiem que cal deixar constància d'aquests resistents que, com l'Eduard Tell, en els temps difícils van lluitar  per Catalunya i la seva llibertat.

Robert Surroca i Tallaferro
Barcelona, febrer de l'any 2000





.

.