dimarts, 28 de novembre del 2017

Mor la periodista i escriptora Patricia Gabancho

 Nascuda el 1952 a Buenos Aires, ha publicat una vintena d'assajos i la novel·la 'La néta d'Adam'



Periodista, escriptora i activista incansable a favor de la cultura catalana, Patricia Gabancho ha mort aquest migdia a Barcelona després de lluitar durant els darrers mesos contra un càncer de pulmó. Nascuda a Buenos Aires el 1952, Gabancho era filla de l'intel·lectual argentí Abelardo F. Gabancho. Va començar a estudiar català a Buenos Aires, on es va relacionar amb dissidents del Casal de Catalunya, que eren independentistes i d'esquerres. Després d'estudiar periodisme es va traslladar a Catalunya l'any 1974, on ha residit des de llavors.

A banda de col·laborar regularment a la premsa, la ràdio i la televisió -en programes com '8 al dia' i 'Els matins' de TV3-, Gabancho ha publicat una vintena d'assajos històrics, entre els quals hi ha 'Crònica de la independència' (Mina, 2009), 'A la intempèrie. Una memòria cruel de la transició catalana (1976-1978) (Columna, 2011) i el recent 'Amalia i els esperits' (Arpa, 2017). També ha publicat llibres sobre temes culturals (teatre, tango, literatura), sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona i el fet metropolità. Un dels exemples més recents era 'Caminar Barcelona' (Columna, 2016).

Molt vinculada amb iniciatives i plataformes de caire sobiranista, Gabancho també formava part, des del 2014, com a vicepresidenta primera, de la junta de l'Ateneu Barcelonès presidida per Jordi Casassas.

L'autora argentino-catalana va guanyar també el premi Prudenci Bertrana 2012 amb la novel·la 'La néta d'Adam' (Columna), on reconstruïa la nissaga familiar i feia un exercici d’introspecció personal. "Al llibre explico una mica d’història del país i de la ciutat: Evita, el corralito, Alfonsín, la crisi, la dictadura...  -explicava poc després de publicar el llibre-. A l’Argentina es perden generacions: hi ha els 'desaparecidos', després els 'mutilados' de les Malvines i els exiliats econòmics. És curiós, perquè això passa en un país ric i pròsper, on el meu besavi va arribar, va fundar una empresa i es va convertir en algú benestant en molt poc temps".

Gabancho ha continuat escrivint pràcticament fins a l'últim moment. L'última ressenya per a l'ARA Llegim va sortir a finals d'octubre. Hi comentava l'últim volum de dietaris de Ricardo Piglia, 'Un dia en la vida' (Anagrama, 2017).

Font: Diari Ara

dilluns, 6 de novembre del 2017

Joan Agut Rico: Cultura i resistència

Barcelona, 1934 - Caldes de Montbui, 6 de novembre de 2011

Joan Agut Rico, escriptor i antic membre del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant els anys 60, va ser també un escriptor de narrativa i editor.

El gener de 1960 va portar a terme l'acció contra La Vanguardia, en què diversos militants del catalanisme van trencar els vidres de la seu del diari conservador al carrer Pelai, com a resposta al director d'aquest diari, Luis Martínez Galinsoga i les seves declaracions "Todos los catalanes son una mierda".

Al llibre recopilatori d'exmilitants del FNC, El Front Nacional de Catalunya: cavalcant damunt l'estel, coordinat per Robert Surroca, Rico Agut explica com es va portar a terme aquesta acció de resposta a les declaracions anticatalanes de Galinsoga, que poc després va ser cessat, malgrat que havia estat nomenat per aquesta tasca de director del diari el 1939 pel ministre i cunyat del dictador Ramón Serrano Súñer.

Cultura i resistència

Joan Agut Rico (Barcelona 1934-2011) va ser detingut diverses vegades a causa de la seva activitat antifranquista.  En un vídeo recent del web memoro.org (dedicat a la memòria històrica) va declarar que "Si a mi als 23 anys em diuen, té una pistola i dispara contra un guàrdi civil, jo li foto un tret al guàrdia civil; en aquell moment eren els enemics de Catalunya."

Entre les moltes accions de resistència antifranquista, i dies abans de l'atac contundent contra els vidres de La Vanguarida, Joan Agut també va participar en una acció que va consistir en el llençament per terra diversos centenar d'exemplars d'aquest diari al llarg de la Rambla ("encatifada des de Portaferrissa fins a Canaletes), diaris que prèviament havien robat d'un cotxe del rotatiu a la plaça Vila de Madrid.

La primera feina de Joan Agut va consistir en la venda peix al mercat d'Hostafrancs. Després, ocupà altres oficis poc relacionats amb la literatura fins que el 1959 va emigrar a París per fer d'artista. En va tornar el 1961 i obrí una llibreria a la capital catalana. Com a resultat d'aquest contacte amb el món literari, començà a treballar com a editor, feina que desenvolupà durant 35 anys. Entre altres, va treballar per a les editorials Bruguera, Edhasa, Barcanova (de la qual és un dels fundadors) i Thassàlia (de la qual és propietari).

L'any 1997 es produí un gir en la seva carrera i, en jubilar-se com a editor, s'estrenà com a escriptor i, l'any 2000 va quedar finalista del premi Sant Jordi. L'any següent guanya el premi Pin i Soler, dins dels Premis Ciutat de Tarragona. Aquell mateix any es va endur el prestigiós premi Crexells. Dos anys després obtingué també el premi Carlemany.

Des de 1977 va publicar comentaris, ressenyes i crítiques de llibres al diari Avui.

.

.