dilluns, 29 d’abril del 2013

Sobre els Germans Badia


L'acte d'Homenatge als Germans Badia ha estat un acte de dignitat, de record i de reivindicació dels patriotes que foren assassinats pels enemics de Catalunya.


En Roger Lluís en nom de l'associació Gemans Badia ha presentat l'acte en el que han intervingut l'historiador Lluís Duran, l'escriptor i advocat Quim Torra i el President d'ERC i cap de l'oposició en Oriol Junqueras que han lloat als patriotes caiguts i especialment la figura d'en Miquel Badia, organitzador de l'atemptat contra Alfons XIII en l'anomenat Complot de Garraf, cap dels Escamots d'Estat Català i cap de la Comissaria General d’Ordre Públic durant la Generalitat Republicana.

Entre el centenar d'assistents hi havia el diputat al Parlament Europeu Ramon Tremosa
Hem acabat cantant els segadors dirigits pel tenor Jordi Cortada.
Crònica feta per   l'Associació Germans Badia



Sant tornem-hi amb els germans Badia
"Ahir un bon amic m’escrivia: “Als catalanistes ens tornarien a matar, si hi hagués una revolució”"
M’havia promès a mi mateix no tornar a escriure sobre aquest tema, però sembla que això serà impossible. A l’abril tornen inevitablement com les orenetes dos temes que provoquen polèmica. El primer, ja ho saben, és la Feria de Abril que s’organitza amb diner públic sobre sòl públic amb privilegis de transport públic, i que té per objecte el lucre personal de determinades persones i el segrest mental d’una part de la població catalana a través del parany emocional de la nostàlgia. L’altre afer és, també ho saben, l’homenatge que es fa cada 28 d’abril als germans Miquel i Josep Badia, assassinats el 1936 a traïció per un escamot de la FAI al carrer Muntaner de Barcelona. És a aquest segon tema al qual em referiré.
Com cada any, ahir es va celebrar aquest homenatge. Hi va assistir més gent que mai i es va comptar amb oradors de primera línia, fet que demostra que el país es normalitza i que ja es pot retre homenatge sense complexos i sense vergonyes a dos patriotes de pedra picada. Però sembla mentida que encara hi hagi suposats catalanistes d’esquerres que ataquin la seva memòria amb uns arguments que mai no s’han demostrat i que es basen en tòpics i intoxicacions. Ho repeteixo per enèsima vegada: els germans Badia no eren feixistes. De fet, és més aviat al contrari: el president Francesc Macià, inequívocament d’esquerres i antifeixista, va dir que Miquel Badia era “l’home més valent de Catalunya” i per això el va convertir en el cap de la seguretat presidencial. Hauria nomenat l’Avi com a cap de seguretat un feixista? La resposta és òbvia.
Els catalans del 1936 ja ho sabien, tot això, i per això la figura de Miquel i Josep Badia va ser elogiada als diaris de la època i llur funeral va provocar una de les manifestacions populars de dol més grans del segle XX. Tots els historiadors solvents que n’han estudiat la figura arriben a la mateixa conclusió. Els recomano, per si a algú li interessa, el magnífic treball de Fermí Rubiralta i publicat per la Fundació Josep Irla i Duxelm: “Miquel Badia, vida i mort d’un líder separatista”. Ni l’autor ni la casa editora són, precisament, sospitosos de simpaties totalitàries.
Però més enllà dels estudis dels historiadors i els especialistes, algú creu sincerament que els veterans del Front Nacional de Catalunya (FNC), molts dels quals van ser assassinats o torturats pel feixisme, farien un homenatge públic a dos germans feixistes? Algú creu que persones documentades i amb criteri, com l’Oriol Junqueras, el president Jordi Pujol o el Quim Torra, per dir-ne tres, retrien homenatge als germans Badia si haguessin estat uns feixistes? Algú pot pensar això, sincerament, sense ser un provocador, un indocumentat o un sectari mogut únicament per interessos ideològics? Crec que no. En el fons, però, aquest article és estèril perquè no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Ahir un bon amic m’escrivia, en referència als Badia: “Conclusió: el que és esfereïdor no és el desconeixement, sinó l’odi que tanta gent sent encara. Als catalanistes ens tornarien a matar, si hi hagués una revolució”. 





































































Homenatgen els germans Badia, assassinats fa 77 anys per la FAI
Junqueras recorda que Justo Bueno, el pistoler anarquista, anys més tard "va ser condecorat per la Falange i premiat per la policia franquista"
Lluís Bou
Els germans Badia han estat aquest matí el centre d'un homenatge coincidint amb el 77 aniversari del seu assassinat a mans de la FAI. A l'acte, que ha tingut lloc davant el número 38 del carrer Muntaner de Barcelona on van ser tirotejats, hi han assistit el president d'ERC, Oriol Junqueras; l'editor Quim Torra, i també hi ha estat present l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa.

L'acte ha recordat un dels episodis més controvertits de la República. Josep i Miquel Badia eren dirigents d'Estat Català, i el president Francesc Macià va encarregar a aquest darrer la responsabilitat de la Seguretat Pública de Catalunya, des d'on va perseguir amb contundència el pistolerisme anarquista. Això va provocar-li fortes crítiques de la CNT i la FAI, que van acabar amb el seu assassinat i el del seu germà.

Junqueras ha recordat en el seu parlament que el pistoler faista que va acabar amb la vida dels germans Badia, Justo Bueno, "va ser condecorat anys després per la Falange i premiat per la policia franquista", amb la qual va acabar col·laborant. Torra ha recordat que als germans Badia els van matar els mateixos que van assassinar el periodista Josep Maria Planes. Aquest, que va denunciar el cas juntament amb Avel·lí Artís Gener Tisner, va ser executat el 1936 per un escamot de la FAI a la carretera de l'Arrabassada.

A l'acte d'homenatge, que s'ha fet en un dia plujós, hi han assistit un centenar de persones. Un grup de setanta intel·lectuals, entre ells Hilari Raguer, Salvador Cardús, Josep-Maria Terricabras, Miquel Calçada i Elisenda Paluzie, demana des de fa anys que es dediqui un carrer de Barcelona als germans Badia. Durant la República, l'actual plaça Francesc Macià portava el seu nom, fins que després de la Guerra Civil es va canviar pel de Calvo Sotelo.




L’assassinat dels germans Badia, avui
"Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència"
El Nadal de fa tres anys vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Tanmateix, les parades i celebracions oficials d’homenatge al President Macià anaven passant, monòtones, fredes, grises. Aquesta diada s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-nos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la del president. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada.

Després, com sempre que pujo a Montjuïc, vaig aturar-me també a resar un Parenostre davant d’on reposen les despulles de Manuel Carrasco i Formiguera. És curiós, Macià, Carrasco i els germans Badia enterrats uns metres uns als costat dels altres. Carrasco va ser assassinat el 9 d’abril de 1938, Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, els germans Badia van ser tirotejats i morts el 28 d’abril de 1936. Abril! “Claror d'abril, depàtria que mor amb mi, quan miro els anys i el pas: viatge al llarg de lents crepuscles”, deia Salvador Espriu.

I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Intransigent, optimista, visionari, persistent, home d’estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar.

Perquè ja està bé, sí. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d'abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l'independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.

Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper diumenge, dia 28 d'abril, recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a les 12 del migdia, es farà un petit acte en record seu, i hi participaran Oriol Junqueras, i l’amic Lluís Duran. M’han fet l’honor de convidar-m’hi, honor que trasllado a tots els lectors d’aquest diari. Un moment per recordar, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, la seva mort “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.

El crim d’ahir (Article de JM

 Planes a “La Publicitat”, 29-

4-1936)



A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment. És inútil que, per covardia o per una tendència a la confusió peculiar en certs temperaments, es tracti d'atribuir el crim d'ahir a la tarda a complots funambulescos o a subtils combinacions d'estratègia política. En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible.

No creiem en maquiavelismes. El més natural és que els germans Badia hagin caigut víctimes de les bales dels professionals del pistolerisme que ja en altres ocasions havien provat de suprimir-los, dels que els han perseguit, fet parades i anunciat cent vegades l'acte de venjança que s'acaba de produir. Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

(article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936)


Oriol Junqueras reivindica la

 figura del 

«Capità Collons»

NacióDigital

Homenatge als germans Badia en el 77è 

aniversari del seu assassinat

El president d'ERC, Oriol Junqueras, durant l'acte d'homenatge als
 germans
Badia Foto: Jordi Palmer / Vadevi.cat
El 28 d'abril de 1936 dois homes baixaven pel carrer
 Muntaner quan de sobte, a l'altura del número 38,
 un pistoler va descarregar el carregador d'una pistola
 sobre tots dos. Miquel i Josep Badia quedaven estesos
 a terra mentre que el seu assassí, el membre de
 la FAI Justo Bueno fugia en el cotxe que l'esperava.
Aquest diumenge, 78 anys després, s'ha repetit l'acte
 que els darrers anys organitza el Memorial germans 
Badia per retre homenatge a Miquel Badia, qui va ser
 Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic 
de la Generalitat republicana i el seu germà, un acte que
 ha comptat amb la participació del president d'ERC,
 Oriol Junqueras, juntament amb Quim Torra i Lluís Duran
 i al que ha assistit, entre un centenar llarg de persones,
 l'eurodiputat per CiU Ramon Tremosa.
En el seu parlament, Junqueras ha reivindicat la figura del 
“Capità Collons”, sobrenom amb el que es coneixia Miquel
 Badia gràcies a una anècdota que el mateix cap de l'oposició 
al Parlament de Catalunya ha explicat: “Just proclamada la
 República Catalana, quan Francesc Macià va sortir del balcó
, va buscar Jaume Compte (dirigent d'Estat català) per
 demanar-li que s'ocupés de garantir l'ordre públic. 
'No sóc jo la persona indicada -va respondre Compte-
 qui té més collons és en Badia'”
"Frapat per la figura de Francesc Macià"

En la seva glossa de la figura de Badia, Junqueras ha
 recordat que Miquel va quedar “frapat per la figura de
 Francesc Macià” i ben aviat es va comprometre en la lluita
 contra la dictadura de Primo de Rivera, fets pels que acabaria
 pres a la presó Model, on coincidiria amb molts anarquistes,
 els quals van reconèixer que l'empresonament de Badia va
 ser dels més durs en tant que “la policia perseguia especialment 
els independentistes, fins al punt que els mateixos anarquistes van 
arribar a preparar un pla per evadir Badia de la presó”.
“Home de la Generalitat i demòcrata convençut” segons Junqueras, 
Miquel Badia al capdavant de les forces de seguretat de la 
Generalitat de Catalunya 
“es va enfrontar als anarquistes pels aixecaments a l'Alt Llobregat
 i el Cardener de l'any 32 i per les vagues de tramvies a Barcelona”,
 fet que va generar
 “enfrontaments i tensions” que desembocarien, aquell fatídic 28 
d'abril del 36 -tres mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil- en
 l'assassinat dels dos germans.
Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell), els dos germans, però
 especialment en Miquel, van encarnar la complexa existència i
 coexistència entre lluita ideològica i activisme separatista 
en les dures dècades dels anys 20 i 30 del segle passat a Catalunya. 
De fet, Miquel Badia, des del seu ingrés a Estat Català el 1922 fins al 
seu assassinat, va 
protagonitzar 14 anys 
de lluita política compromesa en els quals va patir presó, exili i la 
clandestinitat. Activista de la nacionalització del país, des de 
la Comissaria General d’Ordre
 Públic va perseguir la violència sectària de la que va esdevenir
 una víctima mortal.
L'acte ha servit per reivindicar la vigència de la lluita de
 Badia, precisament en el marc d'un procés sobiranista que, 
segons Junqueras
 “és la millor
 oportunitat que hem tingut en 300 anys per arribar a la 
independència”. L'acte s'ha acabat amb la interpretació 
del 'Cant dels Segadors' a càrrec del tenor Jordi Cortada, 
seguit pels assistents.
Un cenenar llarg de persones han assistit sota la pluja a
l'homenatge als germans Badia Foto: Jordi Palmer / Vadevi.cat

dijous, 25 d’abril del 2013

Homenatge a Joan Fuster


Cartell de l'acte a Sueca, divendres 26 d'abril, homenatge a Joan Fuster i presentació de Som Països Catalans.


A les 19.00 h: Homenatge davant el monument a Fuster (junt a la Plaça de l'Ajuntament).

A les 20.00 h: Recuperem el pensament de Fuster. Presentació de la campanya Som Països Catalans (Casa de la Cultura)
Amb l'actuació de Feliu Ventura, parlaments, mostres de cultura popular.

L’assassinat dels germans Badia, avui

Enterrament dels germans Badia


El Nadal de fa tres anys vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Tanmateix, les parades i celebracions oficials d’homenatge al President Macià anaven passant, monòtones, fredes, grises. Aquesta diada s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-nos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la del president. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada.

Després, com sempre que pujo a Montjuïc, vaig aturar-me també a resar un Parenostre davant d’on reposen les despulles de Manuel Carrasco i Formiguera. És curiós, Macià, Carrasco i els germans Badia enterrats uns metres uns als costat dels altres. Carrasco va ser assassinat el 9 d’abril de 1938, Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, els germans Badia van ser tirotejats i morts el 28 d’abril de 1936. Abril! “Claror d'abril, depàtria que mor amb mi, quan miro els anys i el pas: viatge al llarg de lents crepuscles”, deia Salvador Espriu.
I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Intransigent, optimista, visionari, persistent, home d’estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar.
Perquè ja està bé, sí. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d'abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l'independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.
Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper diumenge, dia 28 d'abril, recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a les 12 del migdia, es farà un petit acte en record seu, i hi participaran Oriol Junqueras, i l’amic Lluís Duran. M’han fet l’honor de convidar-m’hi, honor que trasllado a tots els lectors d’aquest diari. Un moment per recordar, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, la seva mort “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.
Quim Torra

La tasca de Nosaltres Sols!

Retall del setembre de 1979, no sabem quin diari és.

dijous, 11 d’abril del 2013

Manuel Carrasco i Formiguera

Clica la imatge per augmentar
El President de l'Assemblea de la JNC Terres de Lleida i Cap comarcal de la Jnc La Noguera, Marc Solanes, publica aquest article al diari lleidatà "La Manyana": "Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat fa 75 anys

Guillem Agulló, 20 anys amb tu



Afegeix la llegenda

dimarts, 2 d’abril del 2013

Regiment Pirinenc nº1 de Catalunya

En aquest cas gràcies a Déu el Sr. Joan Escudé és entre nosaltres però no està de més homenatjar els vius i a tota la gent que va dedicar llurs vides al Regiment Pirinenc nº1 de Catalunya.

Les víctimes de la revolta de l'Octubre de 1934 a Catalunya


Les víctimes de la revolta de l'Octubre de 1934 a Catalunya

Treball de Josep A. Carreras publicat al seu bloc  A COPS, que recull abundant documentació gràfica i moltes dades fins ara desconegudes sobre els antecedents del 6 d'Octubre de 1934 i els seus protagonistes. 

 


Podeu veure més imatges a llibertat.cat

En aquest escrit, més que parlar sobre com van anar els fets d’Octubre de 1934 a Catalunya, cosa ja explicada en llibres, escrits i documentals, volia fer algunes consideracions sobre algunes infàmies que s’han dit sobre els lluitadors d’aquells dies.
Al final poso la llista amb noms i cognoms i filiacions d’alguns dels 74 morts d’aquella revolta. Per tant si algú no vol llegir aquestes consideracions pot passar directament al final per veure la llista.
Molt s’ha parlat sobre la revolta d’Octubre de 1934 a Catalunya i també des de fora d’àmbits catalanistes o nacionalistes de diverses tendències s’ha insistit algunes vegades en la poca resistència comparat amb el que va passar a Astúries. És evident que la massacre d’Astúries va sobrepassar  tot el que va passar a tot l’estat i que a Catalunya va ser mal dirigida, mal calculada i va deixar inclús decebuts als que havien animat a sortir armats al carrer i mereix en molts aspectes rebre crítiques a les que jo m’afegeix-ho. Però les manipulacions que fan alguns historiadors com els propers a la CNT-FAI ridiculitzant l’acció dels separatistes catalans pels carrers mereix ser desmuntada amb algunes dades històriques.
El 6 d’Octubre de 1934 l’intent de vaga general que s’havia acordat juntament pel govern català amb el PSOE a tot l’estat, sols triomfà a Astúries, amb la unió de socialistes, comunistes i anarcosindicalistes, i a Catalunya amb la participació d’ERC, USC (socialisme d’àmbit català escindit del PSOE), partits separatistes sorgits del l’escissió de l’Estat Català integrat dins ERC, del BOC i Esquerra Comunista (marxistes dissidents de Moscou), PCC (marxistes pro-soviètics), PCP (marxistes separatistes), Unió de Rabassaires i anarcosindicalistes dins de l’anomenada CNT d’oposició o trentista de Peiró dissident de la CNT-FAI.
La CNT-FAI no va participar oficialment en la vaga i revolta de Catalunya al considerar que era dirigida pel govern català amb a qui havien estat enfrontat feia una any quan la FAI havia provocat algunes revoltes anarquistes. No obstant això en nombrosos pobles de fora de Barcelona comitès sencers de la CNT-FAI es van unir espontàniament als revoltats participant en tirotejos contra els militars i guàrdies civils i en altres llocs inclús es van imposar i van dirigir la revolta declarant l’efímer comunisme llibertari com a Sant Boi o Granollers.
A Barcelona i voltants es produïren alguns combats tant durant el 6 i 7 d’octubre en zones com les Rambles, plaça Catalunya, passeig de Colon, Via Laietana, plaça Sant Jaume i voltants, Rambla Catalunya, plaça Universitat, plaça Espanya, Passeig de Gràcia, Gran de Gràcia i voltants, Montjuic, l’Arrabassada, el Clot, Sant Andreu, l’Hospitalet, Badalona, Sant Cugat, Sant Boi, entre altres. Aquest tirotejos foren espontanis dels diversos grups que defensaven l’Estat Català ja que ningú des de la Generalitat els donà l’ordre de disparar. Encara que duraren poc foren intensos i el nombre de víctimes elevat, més de 40 morts i més d’un centenar de ferits de bala a la zona de Barcelona, entre ells un bon nombre de militars i guàrdies civils.
Fora de Barcelona i voltants en llocs com Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Navàs, Sabadell, Granollers, Esparraguera, Ripoll, Sant Pere de Ribes, Lleida, Girona i en altres indrets de Catalunya es produïren diversos tirotejos que causaren quasi una altra quarantena de morts a més dels de l’àrea de Barcelona i dotzenes de ferits de bala.
Malgrat que la lluita fou curta i sense ordre ni direcció els combats entre els escamots, els membres de l’Aliança Obrera i d’alguns guàrdies d’assalt lleials a la Generalitat contra les forces militars causaren un total inicial de 74 morts i 252 ferits de bala. Dic inicial perquè és difícil esbrinar quants ferits morien després donada la censura que vingué.
Evidentment aquesta xifra de víctimes, que en principi hauria de ser espectacular per dos dies de lluita, queda ridiculitzada amb els centenars de morts, alguns diuen que 1000 o més de 2000 que hi hagueren a Astúries. A la resta de l’estat fora de Catalunya i Astúries la UGT i la CNT i totes les forces d'esquerra en general, es van tirar enrere i pràcticament no va passar res.
A Catalunya la revolta estava dirigida per un govern autònom, el que li donava un caire de rebel·lió institucional en canvi a Astúries era una revolta obrera autogestionada per la UGT i la CNT, que pensava que tenia el suport de tot l’estat i fortament armats van tirar endavant quedant-se fatalment sols en relació a la resta de l’estat. Els combats no els aturà ningú i foren durs, el govern de dretes republicà presidit per Alejandro Lerroux, aquell vell demagog anticatalanista i que anava d’obrerista i que ara és veia la seva autèntica cara presidint un govern d’ultradreta, va enviar a legionaris i forces colonials africanes de Regulars a Àsturies, bombardejant ciutats i finalment afusellant a centenars de presoners.
A Catalunya en canvi la revolta era dirigida des de la Generalitat per Lluís Companys i no va arribar a donar l’ordre de disparar i es va rendir ràpidament quan no ho va veure clar. A més Companys havia racionat escrupolosament el repartiment d’armes entre escamots (afins a ERC o altres grups separatistes), uns 3.400 i Guàrdies d’Assalt, uns 3.500. Els guàrdies d’assalt, a part de casos aïllats, no van seguir la revolta donat que una gran part dels seus caps no s’hi van voler afegir. Els escamots, que a més dels que els formaren durant els anys anteriors eren ara plens de gent inexperta recentment armada però disposada totalment, no van rebre cap ordre d’atacar ni disparar però un bon nombre d’ells espontàniament es van enfrontar a l’avanç dels militars, causant algunes baixes entre ells i patint també un bon nombre de baixes entre morts i ferits.
Membres de grups marxistes i sindicalistes dins de l’Aliança Obrera, que no havien rebut armes, també es van enfrontar als militars amb les poques armes que ja tenien d’abans causant i patint també algunes baixes.
Evidentment la rendició oficial de Companys va deixar sense efecte a tots els efectius que depenien d’ell.
Si es mira una mica la naturalesa de la revolta, molts arriben a la conclusió de que el PSOE amb Largo Caballero al davant la va instigar a través de la UGT a tot l’estat adduint que el govern ultradretà de la CEDA-Partit Radical amb Gil Robles i Lerroux al davant, podria donar un cop d’efecte feixista tal i com havien fet els ultradretans a Itàlia i a Alemanya.
En algunes consideracions fetes per Joan Garcia i Oliver, el líder dels grups d’acció de la CNT-FAI catalana el   1934, diu que aquesta revolta en realitat la va iniciar el PSOE perquè havia perdut unes eleccions i volia involucrar a quasi tothom per derrocar al govern sota el seu lideratge i benefici. El cert és que l’únic que va aconseguir va ser que la UGT i la CNT d’Astúries es quedessin soles i rebessin una massacre. No obstant això Joan Garcia i Oliver va dir anys després que va ser un error que la CNT-FAI catalana no s’afegís a una revolta popular com aquella encara que no la iniciessin ells i pensa que la CNT també va fer el ridícul amb aquesta actitud.
A Catalunya la UGT i el PSOE pràcticament no existien, recordem que la Unió Socialista de Catalunya (USC) era l’escissió del PSOE català i ja no hi tenia relació i a més les dues CNT(la CNT-FAI i la CNT trentista de Peiró) i l’Unió de Rabassaires eren els sindicats majoritaris a Catalunya. Si Companys es va afegir a la revolta va ser per la invasió de competències que havia patit l’estatut català i confiant també que a tot l’estat es seguiria la vaga general, malgrat que sabia que CNT-FAI catalana no s’hi havia apuntat. Com sabem, ni a Madrid, ni a Galícia, ni al sud de la península ni a cap altre lloc de l'Estat va tenir èxit la vaga, sols a Astúries i a Catalunya i encara per motius diferents.
Com sabem Companys va aprofitar per declarar l’Estat Català i va confiar en que molts militars catalans com Batet li fessin costat, cosa que evidentment no passà. Encara que declarà un Estat Català dins d’una nova república federal espanyola, el cert és que era 'únic que podia dir si esperava no quedar-se sol en tot l’estat i a més, un Estat Català, per molt federal que es declari, no deixa de ser una porta oberta a la independència.
Companys sols va armar a alguns escamots i no els va donar ordre d’actuar, cosa que alguns van fer espontàniament i poc després es va rendir. Realment tal i com va plantejar la cosa, amb una ingenuïtat i poca convicció i preparació, mal que hem sàpiga, era el millor que podia fer, rendir-se. De fet la revolta iniciada pel PSOE era una revolta contra un govern legal de la República, pel que no podia tenir suport ni de cap militar ni de governs europeus. Companys es va deixar arrossegar pel PSOE enlloc de preparar una revolta real independentista a Catalunya, cosa que hagués pogut fer preparant-la durant mesos si realment hagués volgut. Està clar que si Macià encara no hagués mort un any abans, hauria plantejat la cosa diferent i amb més efectivitat.
Malgrat que com ja he dit abans, algunes consideracions de Joan Garcia i Oliver de la CNT-FAI sobre l’actuació del PSOE podrien tenir algun sentit, molts escrits posteriors de gent afí a la CNT-FAI han ridiculitzat als escamots d’Estat Català per la seva ràpida derrota. Bé l’odi de la FAI cap a tot el que feia olor a Estat Català per enfrontaments anteriors es reflecteix en aquestes afirmacions. No obstant això, els historiadors faistes  obliden quan parlen d’això que la CNT-FAI havia intentat diverses revoltes anarquistes a Catalunya el 1932 i 1933 que havien set sufocades molt ràpidament diverses vegades sense quasi enfrontaments, sols amb alguns escassos tirotejos.
Un del ressentiments també que tenien els de la CNT-FAI contra els escamots de les JEREC, coneguts com escamots d’Estat Català, era que aquests escamots separatistes molt ben preparats, havien terroritzat als elements més radicals de la FAI durant els dos anys anteriors durant els enfrontaments mutus. Es per això que la FAI va veure amb alegria venjativa com els escamots havien de fugir i abandonar les armes davant l’avanç de l’exèrcit a Barcelona, provocant alguns escrits ridiculitzant els escamots en un dels episodis de manipulació històrica venjativa més flagrant que s’ha vist mai.
Alguns dels que escriuen això són anarquistes catalans ressentits pels enfrontaments anteriors amb els escamots com he dit abans, però és molt freqüent veure escrits de gent de fora de Catalunya, tant anarquistes com gent de dretes, que curiosament en alguns temes es posen d’acord, com “los catalanistas corrían en 1934 i los anarquistas lucharon en 1936”. A part del ressentiment contra Estat Català en aquestes afirmacions, també hi ha un intent de fer veure que els de la CNT eren menys catalans i a la vegada més lluitadors.
Bé abans de tot hi ha que dir que si bé als anys 30 la CNT catalana tenia un component immigrant molt més alt que en l’heroica època del pistolerisme als anys 20, en que les anarcosindicalistes d’origen català eren més del 85%, als anys 30 la CNT tenia un 35% d’immigrants a Catalunya, una xifra molt alta comparat amb els anys 20, però el 65%, la majoria, seguien sent d’origen català. Això val tant pels catalanistes que critiquen a la CNT d’aquella època afirmant que la majoria eren espanyols de fora i també val pels espanyolistes que estan orgullosos que els anarquistes que, segons ells, eren els que donaven més canya a Catalunya suposadament la majoria no eren catalans. Doncs bé per bo o per dolent, el que feia la CNT a Catalunya als anys 30 tenia una majoria de responsabilitat catalana, un 65%.
De fet el considerat enemic públic nº1 tant per la policia com per la premsa entre 1932 i 1935 fins que fou detingut era Josep Martorell i Virgili, d’origen català i que era el pistoler anarquista de la FAI que juntament amb el grup que liderava causà més atracaments i morts.
Josep Martorell era un anarquista que havia coincidit a la presó amb Miquel Badia, encausat pel complot del Garraf, durant la dictadura de Primo de Rivera i s’havien fet bastant amics allí. No obstant això durant els anys trenta els enfrontaments entre els escamots i els grups d’acció de la FAI, dels quals Josep Martorell n’era un dels capdavanters, i el nomenament de Badia com a cap de la policia el 1934 els va enemistar i enfrontar radicalment.
Josep Martorell va formar part durant la guerra dels grups més radicals de la CNT-FAI que participaven en les col·lectivitzacions en el camp català, moltes vegades d’esquenes i desobeint als mateixos líders de a CNT dins del Consell de la Generalitat.

També era conegut el grup de la FAI format pels argentins Lucio Ruano, Julio Ruano i Vicente Tomé, l’aragonès Justo Bueno i els catalans Josep Martínez i Ripoll i Josep Pla. Lucio Ruano que en realitat es deia Rodolfo Prina i s’havia canviat el nom a lìgual que el seu germà per evitar ser identificat, era amic de Durruti ja que l’havia amagat a casa seva quan aquest va anar a Argentina a fer d’atracador. Com a premi Durruti, que era juntament amb Joan Garcia i Oliver el cap dels grups d’acció de la FAI a Catalunya, l’havia nomenat com un dels líders dels grups de defensa de la FAI durant les revoltes anarquistes a Catalunya el 1932-33. El grup de Lucio Ruano però actuava des del principi més de manera mafiosa que revolucionària amb els seus atracaments i negocis ocults. Ruano va patir la persecució i enfrontaments primer amb els escamots de Badia el 1933 i després de la policia el 1934 amb també Badia com a cap havent rebut seva violència quan va ser detingut. 
Lucio Ruano i el seu germà Julio Ruano juntament amb Justo Bueno, Josep Martínez i Ripoll i Josep Pla van ser els que van assassinar a Miquel Badia i al seu germà Josep Badia el 1936 en venjança per tots aquells enfrontaments.
Cal apuntar que el caràcter mafiós d’aquest grup va arribar a tals extrems que durant la guerra Lucio Ruano va ser expulsat pels mateixos caps anarquistes del front d’Aragó a on liderava la columna anarquista que Durruti havia deixat poc abans de morir a Madrid, per maltractaments i abusos als mateixos milicians de la seva columna i per apropiar-se de bens en benefici pròpi.
Juntament amb Justo Bueno i Josep Martínez i Ripoll, es dedicaven durant els primers mesos de 1937 a negocis mafiosos a Barcelona en plena guerra com extorsionar a prostitutes, desviar fons de la CNT per comprar armes en benefici propi, robatoris amb intimidació i inclús van matar a un aviador francès per no pagar-li l’avió que li havien comprat. Finalment Justo Bueno juntament amb Josep Martínez i Ripoll van acabar matant també als dos germans Lucio Ruano i Julio Ruano juntament amb les seves dues companyes un dia que els van citar en un garatge, per poder així fugir els dos amb la fortuna acumulada durant aquells mesos de negocis mafiosos. Vaja, aquest grup, més que anarquistes, eren una pura banda de mafiosos i assassins, cosa que per altra banda no es pot confondre amb la majoria de cenetistes a Catalunya que en general eren sindicalistes autèntics.
No entro jo ara en qui tenia raó en els enfrontaments anteriors entre els escamots i la FAI, que seria un altre tema, ja que hi havia una barreja de reivindicacions obreres justes davant una crisi i la lluita nacionalista per altra banda,  però que grups com el de Ruano eren més màfia que anarquistes i que els escamots de les JEREC havien terroritzat a alguns d’aquests grups de la FAI durant els anteriors dos anys, això és històricament evident. Aquest seria un altre tema per un altre dia en que es poden repartir responsabilitats pels dos bàndols, però és totalment mentida els tòpics de que els escamots que s’enfrontaren a la FAI eren feixistes, sinó tot el contrari, gent totalment d’esquerres com reflecteix la seva premsa i els escrits del seu mestre Macià.
Cal tenir en compte que els escamots van ser formats el 1931 per Macià i dirigits per Miquel Badia amb la intenció inicial de protegir el govern català contra els feixistes i els ultraespanyolistes i com a embrió per un futur exèrcit català. De fet la major part dels primers enfrontaments que provocaren els escamots separatistes dirigits per Miquel Badia entre 1931 i 1933 van ser contra grups d’ultraespanyolistes com els del Bloque Nacional o la Falange, contra grups conservadors regionalistes com la Lliga Regionalista o contra Carlins i també contra alguns militars de paisà pels carrers. Tot això causà alguns aldarulls greus que provocaren la detenció d’alguns escamots per part de la policia.
El fet de voler controlar totalment la situació i alguns casos evidents de "macarrisme" poden ser alguns dels errors dels escamots de Badia, que molts consideren que no s’haurien d’haver barrejat en les revoltes anarquistes, ja que eren minoritàries i solien morir per si soles amb quatre policies i guàrdies civils. No obstant això molts elements afins a la FAI practicaven un nou pistolerisme relacionat amb l’atracament comú, que causava un gran rebuig social i també d’alguns dels propis líders cenetistes. Tot això amb l’afegit de diversos atemptats fallits per matar a Miquel Badia, cap dels escamots, entre 1933-1934 per part de membres de la FAI, sobre tot quan Badia va ser nomenat cap de la policia al ser traspassades les competències de seguretat a Catalunya el 1934. Llavors, amb els escamots dissolts per Companys poc després de morir Macià el desembre de 1933, Badia va actuar amb violència contra els membres de la CNT-FAI, als que considerava que volien desestabilitzar la Generalitat i els quals també l’havien intentat assassinar diverses vegades a ell mateix. 
Tot això demostra que no hi havia ni santets ni per un cantó ni per l’altre, pel que si bé es poden criticar actuacions dels dos bàndols (CNT-FAI i Escamots), poc tenen a criticar-se mútuament pel que fa a la violència mútua o contra altres grups oposats.
Però a part d’aquestes consideracions, en que n’hi ha per tothom, el que a vegades molesta és que alguns historiadors propers a la CNT-FAI, també fan una comparativa entre els escamots del 6 d’Octubre de 1934 i la lluita el 19 de Juliol de 1936 dient que els anarquistes si que van lluitar pels carrers i s’atribueixen la victòria contra els colpistes. Un altra mentida i manipulació.
Als colpistes a Barcelona els van derrotar principalment els guàrdies d’assalt amb el seu armament pesat amb la col·laboració de militants d’altres forces com Estat Català, que patí 40 baixes entre morts i ferits, ERC, POUM, PCC, USC, UR, entre altres. A més Companys ja havia preparat la defensa dies abans amb els militars afins a la república amb una visió i previsió que no van tenir a la majoria d’indrets de l’Estat Espanyol. Els membres de la CNT, que eren 180.000 a Catalunya quasi no van poder participar al principi, ja que la Generalitat no els va voler donar armes. No obstant això amb les poques armes que tenien i les que anaven recuperant, van organitzar una forta resistència a la zona del Paral·lel contra columnes militars dispersades amb gran èxit.

El comandant Sandino, lleial a Companys i a la República, ja havia pres l’aeroport del Prat i havia bombardejat algunes columnes militars cosa que va ser de les més determinants per la victòria contra els colpistes. Van morir membres de totes les forces, ERC, Estat Català, POUM, CNT, PCC, USC, però la majoria de morts del bàndol antifeixista van ser guàrdies d’assalt, que eren els que van tenir els xocs més cruents al principi contra les columnes militars.
La mateixa nit del 20 de Juliol de 1936, mentre les forces de la Generalitat estaven ocupades controlant la ciutat, nombrosos membres de la CNT-FAI, la majoria dels quals no havien participat ni en els combats ni en la derrota dels feixistes van assaltar la caserna de Sant Andreu aconseguint més de 30.000 fusells i aconseguint el poder real momentàniament a Catalunya. S’ha de reconèixer que eren la força més organitzada des de feia anys a Catalunya.
Que la CNT estava molt organitzada, que també va ajudar a derrotar als feixistes és veritat, però aquesta comparació que solen fer de que “nosaltres vam guanyar als militars el 19 de Juliol i en canvi els escamots van ser derrotats fàcilment l’Octubre de 1934”, no es correspon sinó a una manipulació falsa sobre el que va passar en realitat.
Bé un cop fetes aquestes consideracions sobre la lluita a Catalunya l’octubre de 1934, a continuació poso la llista oficial dels 74 morts en els combats a Catalunya durant la revolta d’Octubre de 1934. D’alguns he pogut saber la filiació política, cosa que exposo, d’altres en canvi encara no la sé. Potser algú que llegeixi això em pot ajudar.

LLISTA DE VÍCTIMES EN LA REVOLTA D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA
Morts dels Escamots per l’Estat Català (ERC, JEREC, Nosaltres Sols, Partit Nacionalista Català, PALESTRA)
Josep Duch i Torné (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a la plaça de Catalunya de Barcelona
Ferran Moratona i Guasch (JEREC). Tiroteig amb la guàrdia civil al barri del Clot a Barcelona.
Guillem Rafart i Marcó (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Isidre González i Guardiola (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.
Francesc Bellat i Gomà (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.
David Redó. Mort a trets a Barcelona
Josep Mª Bové i Aleu. Mort a trets per l’exèrcit quan intentava l’assalt el centre aeronàutic i naval a Barcelona.
Francesc Piera i Esteve. Els militars dispararen contra el camió a on anava a Montjuic.

Morts dels Partit del PCP (Partit Català Proletari)
Jaume Compte i Canelles. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Manuel González i Alba. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.

Morts del PCC (Partit Comunista de Catalunya)
Amadeu Bardina i Prat. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Valentí Felipe i Jiménez. Tiroteig amb la guàrdia civil a l’Arrabassada (Barcelona).
Salvador Echauri i Galvez. Tiroteig amb la guàrdia civil a Sant Cugat.
Josep López i Cumelles. Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa.
Gaspar López (pare de Josep López). Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa.

Morts del BOC (Bloc Obrer i Camperol)
Teresa Vives i Trilles.  Tiroteig amb la guàrdia civil a l’Arrabassada (Barcelona).        

Morts de l’Aliança Obrera en general (sense confirmar si eren del BOC o del PCC)
Josep Alabau. Tirtoteig amb l’exèrcit a la comissaria de la Generalitat a Girona. (Aliança Obrera).
Josep Paysan. Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa. (Aliança Obrera).

Morts pertanyents a la CNT
Josep Giralt i Agramunt (Arderiu). Tiroteig amb l’exèrcit a l’Hospitalet de Llobregat.
Joaquim Rubierol.  Tiroteig amb l’exèrcit a l’Hospitalet de Llobregat.

Morts encara per indentificar  filiació (probablement la majoria eren dels Escamots o de l’Aliança Obrera)
Pere Batlle i Peiret. Tiroteig amb l’exèrcit a les Rambles de Barcelona.
Josep Bunifrenc (Birfens) i Negre. Tiroteig amb l’exèrcit a la plaça Espanya.
German Fabregat i Prat
Josep Caló i Santamaria
Rosa Ribes i Casanoves
Francesc Castillo (Castrillo) i Filló
Miguel López i Estrada
Albert Villar i Trillas
Victoriano Martínez Méndez
Ceferino Garrido i Maluenda. Tiroteig amb l’exèrcit al voltant de la Generalitat a Barcelona.
Josep Baró i Ballester. Tiroteig.
Jaume Casanell i Codina.
Antoni Garcia i Blay. Tiroteig amb la guàrdia civil davant de la Casa del Poble a Barcelona.
Telesforo Alemany. A Vilanova i la Geltrú.
Salvador Golsens. Horta de Sant Joan. Farmacèutic.
Tres revoltats morts a Ripoll en enfrontaments.
Josep Torrecans. Mort a Colònia de Borgonya pels revoltats.
Josep Jurado i Sanabria. A trets a Barcelona.
Tres revoltats morts a Ripoll amb un tiroteig amb la guàrdia civil segons La Vanguardia encara que no es van publicar els noms.
Tres revoltats morts a Rubí segons La Vanguardia encara que no es publiquen els noms.
Un mínim de tres revoltats morts en el tiroteig a Vilanova i la Geltrú també segons la Vanguardia, encara que no es publiquen els noms, en el que moriren també diversos guàrdies civils. 

Guàrdies d’Assalt morts
Joan Vilalata i Bonet. Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Enric Peralles i Fornos. Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Ventura Matamala de la Iglesia. Tiroteig amb l’exèrcit davant de la seva comissaria a Barcelona.
Maximilià Biardeau. Tiroteig amb l’exèrcit al passeig Colom a Barcelona.
Altres
Josep Oriol i Bruguera. Propietari mort pels revoltats per motius desconeguts a Sant Pere de Ribes.
Capellà de Navàs. Mort per uns revoltats.

Víctimes civils mortes per trets accidentals
Antoni Bayer i Brilles. Mort al passar casualment amb el seu cotxe entre un tiroteig a Casa Antúnez a Barcelona.
Josep Maria Reig i Prats. Mort casualment quan passejava davant d’un tiroteig a Barcelona. Altres diuen que morts pels revoltats a negar-se a portar armes a Sabadell.
Miguel Passolas i Reig. Mort d’un tret casual mentre passejava per la Rambla de Catalunya a Barcelona.
Antoni Torres i Jiménez. Mort d’un tret quan passava casualment entre un tiroteig a Barcelona.
Victoria Guardiola i Prats. Nena de 13 anys morta d’un tret casual quan era al terrat de casa seva a Barcelona.
Jaume Doñate i Bosch. Mort per un tret casual mentre era al balcó de casa seva al barri de Gràcia a Barcelona.
Carmen Fontova. Morta d’un tret casual quan era al balcó de casa seva a Lleida.
Joaquín Aparicio González. Comerciant d’Alcañiz mort d’un tret quan passava casualment per Granollers durant un tiroteig.

Morts de les forces del govern central
Militars morts
Luis Bravo. Sergent
Moises Domingo. Sergent
Antonio Ortiz. Caporal
Pelayo Fernández. Sergent
Máximo Guedeno. Soldat
Francisco Gómez. Tinent
Salvador Moriscó. Soldat
Francisco Gómez. Tienent
Gonzalo Suàrez. Capità.
Rafel Domínguez. Comandant. Girona
Valentín Guarido. Alférez. Sant Climent de Sescebes.

Guàrdies Civils morts
Ildefonso Rodríguez. Caporal. Esparraguera.
Alejandro Lorca. Esparraguera.

Tres guàrdies civils moriren en un tiroteig a Vilanova i la Geltrú segons informava La Vanguardia encara que no diu els noms. Altres informacions afirmen que un nombre més gran tant de guàrdies civils com de revoltats moriren en els confusos fets de Vilanova i eleven la xifra a 11 morts en total, encara que amb a censura posterior que s’imposà és difícil saber la xifra exacte.
En aquesta llista, com he dit abans, hi han uns 74 morts amb noms i cognoms. El nombre de ferits de bala també amb noms i cognoms que aparegueren als diaris va ser de 252, cosa que per dos dies de lluita espontània amb poc armament contra els canons i tancs militars, no és pot considerar que sigui cosa d’uns que sols corrien com afirmen tendenciosa i malignament alguns ressentits.
Aquest escrit està dedicat a tots els que van morir o arriscar la seva vida per la llibertat catalana com a l’Octubre de 1934.

 

La reraguarda republicana

A l'estiu del 1936, la Terra Alta i la Franja de l'Aragó, va patir els excessos dels malament anomenats "incrontolats" de la reraguarda republicana, que no eren més que grups perfectament organitzats de la FAI enviats des de la Torrassa (L'Hospitalet), com ara la tristament famosa "Brigada de la Muerte" de Pascual Fresquet. La vila de Bot va rebre la visita d'un d'aquests grups, del qual se'n van endur, una nit, 14 persones i que l'endemà van apareixer mortes al terme municipal de Corbera d'Ebre. 9 d'aquests cossos reposen actualment al seu cementiri, als qual l'any 1944 se'ls hi va donar sepultura amb tots els honors. Quina diferència respecte als milers i milers de lluitadors republicans executats no ja per xusma que desobeia clarament els mandats de la Generalitat i del Comité de Milicies Antifeixistes, sinó per l'aparell de l'estat franquista i que avui en dia encara estan sota terra en qualsevol voral del nostre país.


.

.